En la seva última pel·lícula, Le Fils de Joseph, s’ha basat en el mite del sacrifici d’Abraham...

El nucli de la història de les meves pel·lícules o novel·les sorgeix habitualment com un llamp, però després les desenvolupo d’una manera “mítica”. Per als grecs de l’època clàssica, un mite era una història amb un desenvolupament narratiu que comportava la possibilitat d’expressar una o diverses veritats. Conec persones en la mateixa situació que la Marie i el Vincent, és a dir, una dona que ha d’educar sola el seu fill perquè el pare, per alguna raó, no l’ha volgut reconèixer. Penso que les dones que han pres la decisió d’educar el seu fill en solitari són dones valentes i plenes de vida, una vida que desitgen perllongar en un altre ésser humà. Marie sap que la vida que porta és tan difícil per a ella com per al seu fill i això pot provocar-li un sentiment d’odi envers ella. D’aquí ve la ràbia del personatge de Victor Ezenfis. Al principi no comprèn l’amor que sent la seva mare per ell, ni el seu coratge. Veu només una mare que l’ha privat del pare, que li amaga la seva existència. Marxa a la recerca del pare però n’obtindrà una revelació allà on no l’esperava.

Com és habitual en les seves pel·lícules, ha construït Le Fils de Joseph en diverses parts. Parts que fan referència, en aquest cas, a passatges bíblics.

Sí, la pel·lícula es divideix en cinc parts i totes fan referència a passatges de la Bíblia: “El sacrifici d’Abraham”, que mostra la ira de Vincent contra la seva mare i la falta de comprensió envers l’absència del pare; “El Vedell d’Or”, sobre l’entorn editorial, amb els seus jocs de poder i la seva tendència a la idolatria; “El sacrifici d’ Isaac”, on veiem Vincent Intentant sacrificar el seu pare, en un revers del mite; a continuació, en “El fuster” s’estableix entre Jesús i Josep una relació filial no basada en llaços de sang; Per últim, “La fugida d’Egipte”, on Joseph, Marie i Vincent deixen París per anar-se’n a Normandia. Aquesta relació amb la Bíblia és important per a mi, com tot allò que forma part de la meva cultura i experiència vital.

En la part del Vedell d’or, torna a utilitzar una forma d’expressió que li agrada, la sàtira, per parlar del món literari. En el Pont des Arts ho fa sobretot sobre el teatre i la música barroca i a La Sapienza sobre l’arquitectura. Quina relació té vostè amb aquest recurs?

La sàtira em resulta natural quan es tracta de parlar d’entorns que conec i dels quals vull destacar trets una mica grotescs. No tant perquè hagi tingut problemes amb les editorials en les quals he publicat, però sempre hi ha una dimensió una mica ridícula en els cercles tancats. Comparteixo una part de la ira de Vincent, però per mi la sàtira és una forma d’alliberar-la de manera amable deixant espai a l’amor.

El personatge de Mathieu Amalric, Pormenor, un influent editor amb un obscur poder plenipotenciari, pot semblar a primera vista condemnable perquè és moralment reprovable. Però es nota que el seu personatge ha perdut quelcom, la qual cosa li confereix un aspecte humà que no existia, per exemple, en el personatge de Le Pont des Arts.

Hi ha aquesta idea pascaliana en la qual és possible rebre un do i rebutjar-lo. El personatge de Pormenor pot haver rebutjat aquest do atorgat en la seva infància o haver-s’hi allunyat en iniciar la seva ascensió al món literari. Al final de la pel·lícula, Pormenor s’adona que probablement ha deixat escapar o ha perdut alguna cosa en la seva vida. He intentat donar-ho a entendre discretament, amb el joc subtil de Mathieu Amalric en l’última seqüència, però sense redimir el personatge in extremis. Em semblava important, no obstant això, poder plantejar aquesta dimensió humana en un personatge que precisament semblava desproveït d’humanitat.

Com en la seva pel·lícula La Sapienza, la transmissió entre Joseph i Vincent es dóna en ambdues direccions, cadascú aporta alguna cosa a l’altre, i els permet així descobrir-se a si mateixos però també al món que els envolta. La ciutat de París sembla mostrar-se a Vincent en la seva veritat i deixa de semblar-li hostil.

És veritat. Vincent té una revelació on no l’espera. No és en el seu pare biològic on recupera aquesta figura absent en la seva vida però sí en el seu oncle, l’existència del qual desconeixia, i de qui ignora fins al final el parentiu que els uneix. Aquesta transmissió passa abans que res per la paraula, però també per l’art, com a intermediari que els permet perllongar la seva relació. No concebo l’art d’una altra manera. Ha de ser vital, ha de connectar amb la vida d’alguna forma. La visita al Louvre permet un acostament entre Joseph i Vincent. El que Vincent sent, quan camina pel Palais Royal i comença a bufar el vent, és del mateix ordre que la revelació que té davant els quadres que veu amb Joseph. París es descobreix al seu davant, com un personatge, de la mateixa manera que Joseph i Marie se li descobreixen a ell i també entre si.

També hi ha l’escena a l’església on el Poème Harmonique interpreta una peça de Domenico Mazzocchi…

Sí, és el mateix. En aquest moment, Vincent té una revelació estètica. No entén els versos cantats en llatí que parlen de la mort d’un fill i el dolor de la mare, però rep directament l’emoció a través de la música i l’energia dels artistes. Alguna cosa s’obre en ell i comprèn, per fi, l’amor que li té la seva mare i el seu valor per enfrontar-se a la vida. Just després, decideix presentar el Joseph a la seva mare, i una nova relació naixerà entre ells. Fruit d’aquesta experiència estètica, es formen dues parelles: Marie i Joseph, Joseph i Vincent. Mantenir la integritat i la durada de la peça musical és important tant per a Vincent com per a l’espectador, perquè solament així cobra sentit.

Podríem pensar que aquest gir a través del coneixement els allunya precisament d’aquesta relació immediata amb el món però, no obstant això, sembla que els permet aferrar-se a les coses i al seu entorn.

Sí, és la diferència que Alexander, l’arquitecte de la Sapienza, distingeix al final de la pel·lícula entre el saber i la saviesa. És el coneixement qui condueix a la saviesa. Un saber que s’obté a través del coneixement però també amb l’experiència vital. És important, al meu entendre, que una persona aprehengui el món a través de l’art d’una manera directa, sense intervenció de l’intel·lecte i que l’experiència estètica li faci veure una altra realitat, li reveli una altra veritat que la que creia conèixer.

Aquesta transmissió entre Joseph i Vincent sembla possible perquè s’estableix entre un adult i un adolescent, al igual que les parelles que formaven els personatges de La Sapienza.

En el fons, em considero encara com un adolescent i de fet tinc molts amics propers que són molt més joves que jo. La relació que tinc amb ells em permet mantenir viva la proporció de joventut que hi ha dins meu. M’aporten tant com jo els aporto a ells. La transmissió es produeix en ambdues direccions. És cert que en les meves anteriors pel·lícules els personatges tenien més o menys la mateixa edat i evolucionaven junts. En La Sapienza i Le Fils de Joseph, la relació entre adults i adolescent és tal vegada més propera que la que jo tinc avui a la meva vida.

Com ha triat vostè els actors adults de la pel·lícula?

Coneixia molt bé els actors dels tres papers principals perquè ja havia treballat amb ells: Natacha Régnier a Le Pont des Arts, Fabrizio Rongione a La Sapienza, i Mathieu Amalric al migmetratge Els signes. Havia vist treballar a María de Medeiros, al cinema i al teatre, en francès i en portuguès, i va ser un plaer treballar amb ella per primera vegada. També havia compartit experiències amb la majoria dels altres actors quan feia teatre. El treball amb els actors i amb l’equip tècnic d’aquest rodatge ha estat un veritable plaer.

Com va ser la trobada amb Victor Ezenfis que veiem per primera vegada al cinema?

Victor és un jove de ràpida i fina intel·ligència. Em vaig adonar de seguida que podia encarnar a Vincent. Té vida interior i convé al personatge. Mai els demano als actors que interpretin escenes a les audicions. Només els demano que es presentin, perquè el que més m’importa és descobrir aquesta vida interior i veure de quina manera emergeix. He treballat amb Victor establint una relació de confiança com amb qualsevol dels meus actors, que ens ha permès treballar en perfecta harmonia i m’ha semblat convincent en totes les situacions.

És la primera vegada que dirigeix una escena d’amor?

Sí, si es refereix a la representació d’un acoblament físic. A risc d’escandalitzar algunes persones, crec que la censura va permetre un erotisme que ara s’ha perdut. Des de mitjans dels anys 70, ho veiem tot, així que davant escenes de sexe, sovint em sento com si assistís a una classe de zoologia. Ja res és suggerit, tot apareix frontalment sense imaginació. Així que vaig preferir filmar els molls del sofà en el qual Pormenor i la seva secretària fan l’amor, em semblava una bona manera de suggerir l’acte eròtic, una miqueta còmica i alhora una mica trista, perquè la percebem des del punt de vista de Victor. Estaria bé recuperar una mica de l’emoció associada al pudor i al desig, que no és una altra cosa que l’absència de culminació. Això ho saben tots els grans poetes d’amor des de Sapho. Un plànol sobre dues mans que es toquen pot dir molt més sobre el desig amorós que una abraçada filmada explícitament sense maquillatge.

■ Entrevista per Hugues PERROT